Carrers segurs

Fa uns dies vaig llegir un article de Plataforma Arquitectura titulat “Urbanisme inclusiu: apoderant a nens i nenes a les nostres ciutats” que em va fer riure. Vaig pensar que, en general, els nostres fills estan prou empoderats a casa perquè també s’empoderin al carrer. Parlo, és clar,quan són petits. Tot i això, el títol de l’article em serveix per explicar que els nens “prenguin el carrer” vol dir que aquests han de ser necessàriament segures.

Quins factors contribueixen al fet que un carrer sigui segur?

– Que no hi hagi sensació d’abandonament.
En línia amb la teoria de “les finestres trencades” que esmentava a l’article anterior: Les façanes dels habitatges han d’estar en bon estat, cuidades, i les seves porteries també. I és que si un portal és obert una nit i dóna sensació d’abandonament, per estar brut, o perquè la porta està trencada, fàcilment entrarà algú i segurament no portarà bones intencions. És important entendre que cal cuidar els edificis, perquè estan subjectes a l’ús -fins i tot al mal ús- a la meteorologia i les accions que es duguin a terme al seu voltant. També cal entendre que és necessari mantenir al dia les instal·lacions dels edificis, sobretot els antics, per evitar accidents que puguin produir desgràcies. En relació als carrers que envolten aquests edificis, han d’estar cuidats, les voreres sense esvorancs, netes, etc ..

– El carrer i les voreres.
Els carrers amb arbrat són, en general, més bonics, i això, sens dubte, augmenta les ganes de passejar i fomenta d’alguna manera la relació entre els seus habitants. Aquesta activitat que es produeix en els carrers, és la millor arma en relació a la seva seguretat. Per exemple, una bona dimensió de la vorera és important, perquè, entre altres coses, facilita aturar-se i mantenir una conversa amb el teu veí sense por que t’atropelli el cotxe que passa mentrestant al seu costat. La confiança a un carrer es va forjant en aquests petits actes diaris: parlar amb un veí, prendre un cafè, saludar un conegut, portar al parc als nostres fills, etc. Les calçades conformen els carrers, al costat de les voreres i els seus edificis. En aquest punt crec important dir que la presència del trànsit no hauria de ser invasiva.

– Que hi hagi activitat en les plantes baixes.
I millor si es combinen diferents tipus d’activitats, comercial, cultural, d’oci etc … – ja que cobreixen més horari i flux de persones. I és que no hi ha res més trist que una zona comercial o d’oficines un diumenge. Personalment em produeix una sensació de desassossec. En relació a aquest tema, cal destacar que la zonificació de les ciutats no ajuda, i tampoc tradueix correctament la realitat complexa que les nodreix.

– Els seus habitants.
Fa un temps vaig sentir crits al meu carrer. Ràpidament vaig treure el cap per la finestra i vaig presenciar com un home treia dels pèls a una dona d’un cotxe. Ella plorava i cridava, però, sorprenentment, va tornar al vehicle, que va arrencar veloçment. Vaig tenir temps d’apuntar la matrícula i trucar als Mossos d’Esquadra, per cert, molt nerviosa,. No va ser un acte heroic per la meva part, tots a casa nostra som fidels guardians del nostre carrer.

– Una clara delimitació entre espai privat i espai públic.
Solucions del tipus passarel·les semipúbliques d’accés a habitatges o carrerons no ajuden, ja que no queda clar on acaba l’espai públic i comença el privat. Això pot provocar algun ensurt en trobar-te un estrany a la porta de casa.

Evidentment és la suma de tots els factors que he descrit, i altres tants, els que conformen un carrer com a espai segur des del punt de vista de l’arquitectura i l’urbanisme. En tot cas es tractaria d’entendre que el carrer és un espai viu on es produeixen múltiples relacions de molt diversa índole, i on totes elles han de tenir cabuda. Que, com a habitants de la ciutat, hi ha carrers que, pel seu aspecte i activitats, ens proporcionen confiança en caminar per elles i altres que no.

Jane Jacob a “Vida i mort de les grans ciutats”, llibre que he rellegit fa poc, dedica un capítol sencer a aquest tema. És molt interessant la lectura del llibre, perquè neix de l’observació, no de grans teories urbanístiques i aporta una bona dosi de sentit comú.

D’altra banda, tot el que s’ha dit és aplicable al centre de la ciutat, els seus barris històrics i els seus eixamples. A la perifèria és més complicat parlar de carrers tradicionals conformats per edificis que les miren. Em refereixo a les intervencions amb blocs i illes obertes on es dóna el problema de la definició clara de l’espai privat i l’espai públic. I és on les plantes baixes estan buides d’activitat, substituïdes per pilars i espais oberts on no passa res.

Als barris de llevant, amb tipologia de ciutat-jardí, també és difícil parlar en aquests termes. En els seus carrers sol haver-hi poca gent passejant i molts cotxes aparcats. Allà habitualment solen sentir-se casos de robatoris i no sembla resultar-los difícil.

En relació a sistemes dissuasius, com les càmeres de seguretat, m’ofereixen menys confiança que el veí que ja té vist el carterista que roba als estrangers despistats i pot prevenir-los. Tampoc és del meu grat la invasió que exerceixen de la nostra privacitat al carrer, excepte en casos excepcionals perquè poden ajudar, a posteriori, a descobrir fets que hagin passat inadvertits.

En relació a la il·luminació, és important que hi hagi un nivell que permeti una seguretat en l’ús del carrer, és a dir, que vegis per on vas, si hi ha un esglaó o un arbre davant. Específicament en el cas de plantes baixes obertes, com els caixers automàtics, sí que pot complir una funció dissuasòria.

Com diu David Harvey en el seu llibre “Ciutats rebels: Del dret de la ciutat a la revolució urbana”, la ciutat que volem no pot separar-se del tipus de persones que volem ser, el tipus de relacions socials que pretenem, les relacions amb la natura que apreciem, l’estil de vida que desitgem i els valors estètics que respectem.

 

Cristina Sáez de Juan – Arquitecta