El Suprem dóna llum verda a que s’imposi la prohibició d’accedir a tota la xarxa de metro a carteristes condemnats

La Sala Segona considera proporcionada aquesta pena imposada per l'Audiència de Barcelona a dues persones que es van apoderar del telèfon d'una turista.

Mossos prevenint furts al metro.
Els Mossos, realitzant vigilància al metro de Barcelona per prevenir furts.

El Tribunal Suprem ha dictat una sentència per la qual dóna suport a la decisió de l’Audiència Provincial de Barcelona d’imposar una pena de “allunyament” a dos condemnats per furt que li impedeix accedir a tota la xarxa de metro de la ciutat. Especifica que aquesta condemna pot ser per un temps determinat, encara que els fets s’hagin comès en una estació o en una línia concreta i no a tot el suburbà.

El tribunal considera proporcionada la prohibició d’utilitzar el metropolità de Barcelona durant nou mesos imposada a dos condemnats per aquest delicte que es van apoderar del telèfon mòbil d’una turista quan es disposava a baixar del vagó en una estació -Urquinaona- de la línia 4. A més d’aquesta pena, l’Audiència Provincial de Barcelona va fixar una altra de tres mesos de presó per a cada un d’ells per aquests mateixos fets. Tots dos ja havien estat condemnats anteriorment per altres furts.

La Sala ha fixat el criteri per resoldre casos, com el plantejat en aquests recursos, en què no hi havia jurisprudència i existien divergències interpretatives entre les Audiència Provincials. En concret, els magistrats aborden si l’article 48.1 del Codi Penal (prohibició d’acudir al lloc en què s’ha comès el delicte) permet adoptar una pena com la referida i si concorren els requisits que estableix l’article 57 del Codi Penal (gravetat de els fets o perill del delinqüent) com a base d’aquesta penalitat.

Els recurrents demanaven que es suprimís aquesta pena i el fiscal qüestionava que pogués estendre la prohibició a totes les instal·lacions del metropolità de la ciutat, ja que això es traduiria en la impossibilitat d’usar aquest mitjà de transport públic. Per aquesta raó, defensaven que hauria de limitar-se al lloc de realització del fet, com a molt a la línia concreta del metro o en un radi al voltant de distància raonable per evitar la reiteració delictiva.

La Sala afirma que “es pot admetre amb naturalitat i sense forçar ni el llenguatge, tant en la versió popular o vulgar com en la més acadèmica; ni la naturalesa de les coses, que les instal·lacions de la xarxa de metropolità d’una ciutat, connectades totes entre si, constitueixen un lloc; un lloc ben delimitat, encara que no sigui regular i s’estengui amb un llarg quilometratge pel subsòl de la capital amb dependències que treure a l’exterior -les respectives estacions- per accedir a o des de la superfície “.

“Per lloc cal entendre una porció d’espai (DRALE), però sense limitacions en extensió (com es postil·la en un dels més coneguts diccionaris d’ús del castellà). La pregunta ‘on es va cometre el delicte ?, pot contestar concisament amb quatre síl·labes distribuïdes en tres paraules:’ al metro ‘, subratlla la Sala en aquesta sentència de la qual ha estat ponent el magistrat Antonio del Moral.

Aquest terme -afegeix el tribunal- pot designar un punt molt concret i focalitzat, però també un immoble, una zona, una ciutat, fins i tot una província o extensions geogràfiques grans. Segons els casos, -precisa- la mesura s’ajustarà o no a paràmetres de proporcionalitat des dels quals avaluar l’acotació de l’indret objecte de prohibició, però la llei en la seva literalitat no impedeix fixar la prohibició qüestionada. “No seria coherent que sobre la base de l’article 48.1 CP pogués decretar-se la prohibició de l’entrar a la ciutat de Barcelona; i, no obstant, no fos factible limitar-la a aquestes instal·lacions “, expliquen els magistrats.

Per al tribunal, l’article 48.1 CP dissenya i escriu una pena que com totes té un contingut aflictiu que suposa una privació de drets. Afegeix que en aquest cas impedirà als penats utilitzar un mitjà públic de transport durant un període de temps, el que té una càrrega aflictiva probablement inferior a la que tindria una pena de presó més gran. El seu compliment -explica la sentència- “porta aparellades molèsties, limitacions i privacions per als condemnats, però això passa amb totes les penes per definició i aquesta, en concret, comporta un cost personal molt inferior al d’altres similars (prohibició d’aproximació a persones amb un fort lligam afectiva). El fet que es puguin cometre delictes en altres àmbits (més similars -autobusos, aglomeraciones-, o menys -via pública-) i que la mesura no anul·li aquesta possibilitat -indiquen els magistrats- no és raonament coherent amb la decisió d’imposar una pena.

En el cas analitzat, explica la sentència, hi ha motius sobrats per a l’adopció de la mesura, que requereix per a la seva imposició que es valori la gravetat del fet o el perill del condemnat; perill -aclareix la Sala- que no és la reincidència ni la multireincidència, encara que aquestes puguin ser signe de perillositat o professionalitat. La Sala conclou que l’Audiència Provincial de Barcelona va valorar a l’hora d’imposar la mesura als recurrents que es dediquen “amb signes que evoquen certa professionalitat a aquesta activitat sustractora en aquest mitjà de transport, escenari especialment apte per a una delinqüència com la descrita en el fet provat. L’habilitat demostrada i l’actuació coordinada dels dos; la prèvia condemna de tots dos per un mateix delicte de furt; i el seu habitual presència allà, no justificada per un recorregut rutinari cada dia, fan fundada aquesta estimació “.