D’on surten aquests terroristes jihadistes?

Ara resulta que allò de l’autobús de l’equip de futbol del Borussia no era terrorisme gihadista, que només era un llest amb altres pretensions. Déu n’hi do quant de viu hi ha pel carrer! I quant de manso sense assabentar-se! I dic això perquè ha coincidit amb l’atemptat de dijous 20, pocs dies abans de les eleccions presidencials, als Camps Elisis de París, amb el resultat d’un policia assassinat -Xavier Jugelé– i dos policies més ferits. I que ara m’obliga a escriure sobre terroristes gihadistes.

En els Camps Elisis, al metro, en un autobús, en la redacció d’un diari, en una discoteca, un restaurant o en un supermercat … Abandonin tota esperança, no hi ha lloc on descansar ni poder amagar-se, perquè el terror, com l’estupidesa o la covardia, no coneix fronteres.

¿I aquests qui són? D’on surten aquests terroristes jihadistes? En realitat, sempre han estat amb nosaltres. En aquest cas, la selecció natural ha fallat, perquè l’evolució humana els ha mantingut. Si ens endinsem en el costat més fosc de la ment humana, allà els trobarem. En la seva història clínica, aquests eixelebrats mentals superen els límits del coneixement de la psiquiatria, i que, des d’un punt de vista mèdic, em temo que són intractables i irrecuperables.

Alguns estan casats i sota l’aparença de respectables pares de família s’amaguen rates, però rates de les clavegueres més profundes. Altres, solters, amb una vida convencional, i amb unes aparents inquietuds mundanes que un bon dia decideixen deixar-ho tot i tirar-se a la muntanya. N’hi ha d’allà, de la banya d’Àfrica, però també d’aquí, dels nostres, de la vella Europa, i per haver-hi, pot ser que fins i tot en el seu propi portal.

Un percentatge tenen antecedents policials, però altres debuten a l’infern del terrorisme, aixafant amb les rodes d’un camió al nen, que en un carret, passeja una mare. De vegades, amb un ganivet, tant és que sigui d’Albacete o de la Xina popular, li tallen la gola al proïsme, que sol ser el més pròxim. Ahir va ser amb un fusell militar d’aquests que ara estan de saldo a Internet. Altres dies amb explosius, als que li adoben tota classe de metralla perquè no quedin dubtes de les seves intencions. Però altres no han necessitat res, només la seva voluntat de matar i una violència que no coneix fronteres ni físiques ni morals.

Si algú pensa que això va contra policies, militars o altres representants o servidors públics, s’equivoca, i ens estem equivocant, perquè podem ser qualsevol fill de veí. Només convé, i s’ha de recordar, els atemptats de Madrid de 2004, que tenien com a objectiu gent honrada, humil i treballadora, que després de matinar, es dirigia a treballar, a guanyar-se el pa en trens de rodalies.

Pensàvem, mira que som il·lusos!, que la pesta ja estava controlada, i ara cada dia ens despatxem amb una nova urpada d’aquesta nova plaga. Plaga a la qual està costant massa sang poder identificar, tractar i erradicar, enfront de la qual, després de l’espasme emocional, ens estabilitzem en un menfotisme malaltís, després d’administrar-nos “Quina barbaritat!”, “Quina barbaritat!”.

En una altra ocasió, i sempre en la idea formativa i informativa, tractarem l’enfocament, que des de les institucions se li dóna a aquesta nova pandèmia. Ja avancem que a Europa, un recent organisme contra-terrorista, té al capdavant un Guàrdia Civil. Tot el nostre suport i molta sort a “mi Coronel”, sens dubte la necessitarà.

I per acabar i el més important, la veritat del que queda de tot això, són les víctimes. Les víctimes i el dolor crònic i intractable que deixa en els seus familiars.

 

Rafael Castro Torres

Llicenciat en Criminología.TEDAX-GC
Secretari PRL AUGC Màlaga

Sigues el primer a comentar

Deixa el teu comentari

El teu email no es publicarà.


*